dijous, 23 de juny del 2011

Triatló B de Balaguer (1,9 + 93 + 21)

Cap de setmana de triatló a Balaguer: dissabte un B de carretera i diumenge el classic sprint de muntanya.

Jo inscrita als dos, però amb intenció de correr només el half, dissabte.

8h sona el despertador, esmorzo i espero a que obrin boxes, mentre intento baixar la bici de la furgo pero es missió impossible, esta lligada amb una cadena i candau que esta encallat, no obre de cap manera i no es pot trencar amb unes simples estenalles. Aixi que a buscar algú que ens pugui tallar el candau amb radial. Sobre les 10h trobem un home que no treballava, ens obre el taller i em fa el favor d’obrir-me el candau.

11h briefing. S’espera un circuit de bici dur, amb 2 ports i fort vent.

11.30 dino i esperem.. 15h serà la sortida

16.40 em poso el neoprè i provo l’aigua, espero la sortida, sense nervis ni esperances de fer un bon paper.

Natació: 2 voltes de 750m. El primer tram difícil, bastants cops i empentes. Teoricament son 4 boies pero mentre nadem se n’adonen que el circuit es massa llarg i en treuen una boia, la retiren pero els primers nedadors seguim la boia, cada vegada més lluny! No l’atrapem fins que ens adonem que no pot ser, ens diuen, una mica tard.. que la treuen, aixi que anem a buscar la següent. Hi ha trams amb moltes algues, bastant incòmode, arribo a la 3ª boia, la 4ª i tornem, una volta més, un pel més curta al eliminar la 2ª boia, en aquesta volta hi ha un canvi de vent, augmenta i es comencen a formar onades, pitjor que el mar! No puc ni mirar endavant, només agafo uns peus i segueixo endavant, esperant portar una bona direcció.

Surto de l’aigua 2ª noia, davant tinc la triatleta del Gava que va sortir amb mi a terres de l’ebre, sé que en bici vaig més rapida, però no penso apretar gaire, sé que no tinc possibilitats de fer podi absolut.

Tram de bici de 93km passant 2 vegades pel port d’Àger, amb un desnivell + acumulat de 1600m. Només sortir de la T1 un fort vent! En la primera recta i no vaig a més de 20/h!! Uf.. el que m’espera, aixi que no m’estresso, vaig a acabar i prou, si punxo sort hauré tingut. Comença pujant fins a dalt, el punt més alt i despres baixada, per recuperar, un trosset pla per menjar i tornem-hi, el mateix port però al revés i amb fort vent de cara, es fa molt llarga fins arribar de nou al cim, un cop allí de nou baixada, però segueix el vent de cara i es va lent, haig de pedalar per avançar i tot! Despres dels 2 ports tenim plans baixades i pujades més curtes però més empinades, fins a pendents del 14% i a trossos vent tant de cara com de cul o de costat, que és el pitjor, mai havia rodat amb tant vent i tenia por de caure de costat. Al km 70 porto una mitja de 22! Pitjor que a l’Extrememan... però aguanto fins el final, poc a poc em van avaçant noies, col·locantme en 11 posició al arribar a la T2.

Només queden 21k, 3 voltes a 7km amb lleugeres pujades i baixades, amb un vent més suau que a la bici però latent, en contra a la pujada. Vaig fent, passo els 7km tots sobre 35 així que em surt la mitja marató a 1h50’, avançant 2 noies a la ultima volta.

Entro a meta 9a general i 1a sub23, amb un temps de 6h12’.

diumenge, 12 de juny del 2011

Campionat d’Espanya de Triatló Cros (1km natació + 20km BTT + 6 cursa peu)

12 de juny. Una setmana despres de l’Extreme man, s’ha cel·lebrat a Caspe el C. Esp. Tri Cros. Amb cap ganes d’anar a competir, amb seqüeles de l’ironman, però per fer un favor al club i aprofitar la oprtunitat de l’ultim any sub23, doncs decideixo anar.

Dormo 3horetes i m’aixeco amb temps per arribar i no quedar-me sense sortir ni dorsals, a les 5.30 vaig cap a caspe, arribo a les 8h i els dorsals no hi son, algú del ploms els va agafar ahir, aixi que res, a esperar, a perdre el temps per alli el mar d’aragon.

A les 9:00h surten els nois de grups d’edats, tinc alguna disctracció però em començo a posar nerviosa pq no tinc el dorsal, i surto a les 10h.

A les 9.20 trobo a la montse amb tot lo meu, em preparo, entro a boxes i passo pel guardaroba, per l'wc, pero ja no tinc temps d’escalfar. Em provo les ulleres noves i espero la sortida.

Primera vegada a la vida que estic a linia de meta i no tinc cap mena de pressió, sé que som moltes sub23, normalment corren més que jo i per puntuar al club en som 4. Sense nervis, que estrany. Tot i que no puc fer + d’un 25% del temps de la 1ª, sinó eliminada, i que? mala sort doncs! penso...

10h tret de sortida, surto, intento aprofitar a la natació que tinc els braços més frescos que les cames.

Surto de l’aigua amb 3 sub23 (arrate, miren i alba) agafem la btt i les deixo passar doncs jo no em sé el circuit i segurament aniran més ràpides, però a la 2ª volta ja sé el que em ve, aixi que puc apretar, no tenia intenció d’esforçar-me avui pero tenint aquesta oportunitat Les passo a les 3, penso que no podé correr, pero igualment no baixo el ritme.

Arribo a la t2 i al correr no puc deixar que em passin de nou, no se quantes sub23 tinc davant però corro tot el possible, a la monica ortin la passo a la ultima (3ª) volta del correr, dubtant si calia o no i entro a meta dins el temps, amb 1h55’19". 16a general i 2a sub23.

Classificació sub23:

1ª Nuria Morrio

2ª Ivet Farriols

3ª Mónica Ortín

Al final ha valgut la pena anar a competir i endur-me una medalla de plata a casa.

Dissabte que ve: HALF IM a Balaguer!!


a falta de fotos i temps parcials

dijous, 9 de juny del 2011

Distàncies del triatló

Ja puc dir que he corregut totes les distàncies i disciplines del triatló: de muntanya, d’hivern, de carretera. Sprints, Olímpics, Mitja i Llarga.

Normalment es comença pels sprints (750m + 20km +5km), una distància còmoda ideal per començar i progressar, amb l’objectiu sempre de baixar temps, on la natació i la cursa a peu tenen més importància que el ciclisme. La meva millor marca: 1h10' a Calafell 2010. Tot i ser una bona ditància per acumular medalles no és la més gratificant.

Els Olímpics (1,5 + 40 + 10km), distància reina en les proves nacionals, amb “l’obligació” de correr com a sub23 trobo que és una ditància força dura, vas a la zona o per sobre l’umbral anaeròbic tota l’estona i es pateix molt. És una distància ràpida i espectacular per veure als profesisonals correr. Només n’he corregut 2 crec i l’ultim amb la selecció catalana vaig registrar 2h30’ tot i fer 6km a 10km/h amb la roda punxada...

Doble olímpica (3 + 80 + 20) diferència dels halfs (mig ironman) té 1,1km més de natació i 10 menys de ciclisme, per a mi perfecte, porto millor la natació que la bici. Només n’he corregut un i molt bones sensacions, vaig gaudir moltissim, no pateixes tant de pulsacions com als curts i musculament una mica més que altres, però res a vere amb els ironmans. Per a mi la ditància perfecte, amb ganes de fer-ne molt més, de competir i preparar aquesta distància la pròxima temporada. La unica marca: 4h33’, amb esperança de millorar-la aviat.

L’Ironman, 13h10’ en l’extrememan de salou ’11. També enguany debut en aquesta distància, la pitjor, la més dura tant físicament com psicològicament, també ho pot acabar tothom, però requereix més preparació que altres triatlons, més temps, més volum d’entrenaments i força de voluntat. Sense paraules, una experiència que durant la cursa no vols que es repeteixi MAI més, però al creuar la meta, veient que has fet realitat un somi, rodejada de persones que t’estimen i t’admiren, t’emociones i aquest record tant intens és el que fa que al tornar estar en bones condicions t’inciti a repetir l’experiència i a proposar nous reptes. Al acabar un ironman tens una sancació que et gratifica molt, et satisfà com a esportista i com a persona, pq és un gran repte esportiu però també personal, al creuar la meta saps que amb esforç pots aconseguir tot el que et proposis a la vida.

dimarts, 7 de juny del 2011

La prèvia de l’Extrememan

Tot va començar un dia de setembre al Decatlon, parlant amb companys de feina sobre la prova extrememan que es feia a salou al juny, em van dir que potser s’apuntarien i jo vaig pensar: estan bojos, no saben on es fiquen aquest 3* (Joan Vives, Josep Ma i Jordi), van estar inflantme el cap 2 o 3 setmanes fins que em van picar i em vai inscriure: casi 250€! Que no em passi res... vaig pensar, però vaig descobrir un nou repte per a la següent temporada, sense oblidar que havia d’aprofitar i competir a nivell nacional en distancies curtes ja que era el meu ultim any de sub23.

*Al final JV, JM i J no el van correr, però si animar...

Anaven passant els dies i jo no em centrava en entrenar per l’ironman, vaig prepararme pel triatlo d’hivern i vaig pensar ja començaré al gener. Al desembre agafo fascitis plantar fins ara, la mantenc latent però ja forma part de mi, un dolor suportable. Per que no vagi a més no entreno molt llarg la cursa a peu, tampoc agafo la bici pq no em motiva molt ni estic prou forta per anar amb ciclistes i triatletes de tarragona, aixi que l’abandono fins l’abril, que comença el bon temps. Corro la marato de Barcelona per provar l’asfalt de llarga distancia i se’m fa molt dur, millor no pensar si portes 180km de bici a les cames, tot i aixi faig més bon temps de l’esperat i tinc motivació per entrenar de cara l’ironman.

Començo a trobar ajudes per afrontar el triatló, com la botiga / club runnersworld tarragona, ajudes econòmiques de Ca la Tere i Cim d’Aligues, i tema de mono de competició amb hoko esport. D’aquesta manera també noto una obligació no només personal sinó per justificar el recolzament que rebia per part de tots.

Al maig m’inscric al doble olímpic de les terres de l’ebre (3 + 84 + 20 km) amb la intenció de fer un bon entreno, no anar al límit però provar com estic. Un cop dins la cursa, com sempre penso que quedaré la última, penso que hi ha bon nivell de noies i és el meu primer triatló de mitja distància. La sorpresa va ser lo còmode que em vaig trobar en els 3 segments i més al arribar 1ª dona a meta. Em va anar molt bé fe rel meu primer podi absolut en triatló mig per animar-me i confiar em mi mateixa de que podia acabar l’ironman dins dels temps de tall. Després de les terres de l’ebre ja entrenaments específics i al cap només tenia l’Extreme.

15 dies abans, surto en bici diumenge, amb la colla ciclista d’ulldecona a fer una ruta molt xula, 90km però em noto molt fluixa, amb conjuntivitis i els quadriceps no responen. Al arribar veg que estic malalta, passo una setmana sense fer res, el cap de setmana seguent (a 8 dies de l’EM) provo de sortir en bici i recaic, aixi que ja no ho provo de nou fins dijous, em fan analítiques, consulto a diferents metges i no em recomanen deixar l’antibiotic ni antiinflamatoris però em sento feble i ganes de dormir. Dijous no no puc anar a treballar, però vaig a fer uns metres a la piscina, no em noto perfecte però suficient per competir diumenge. Divendres m’aixeco amb agulletes de fer 2000m!! Vaig al metge per 3ª vegada, els resultats del ferro son bons i no ha sortit que tinc el virus de la mononuclosi, estic més tranquila. Avui haig de provar de correr i bici abans de diumenge, surto suau amb bones sensacions, una mica més cansada del normal però al 90% per diumenge.

Dissabte, dia 4, dia d’acreditacions, exposició de material i check in de boxes. Em passo el dia a l’estant del RunnersWorld, amb molt de gust, obro els ulls a les 9, no!! Em vull quedar dormint que demà no podré penso... però vaig cap a salou, obro la paradeta a les 10 i a les 20h s’acaba, parant a dinar i als briefings, se’m fa llarg i només penso en el dia següent. Veig les cares i el nerviosisme de la gent i s’encomana, encara em preocupo més per tot, només penso que aquests dies no he estat al 100%, que encara ting angines i perdo una mica la confiança, tot i així se que ho puc acabar, en millors o pitjors condicions però se que puc.

Segur que la majoria han entrenat més que jo, tot i així al final, han estat 240h d’entrenament específic per a l’Ironman, des del dia 7 de febrer fins el 5 de juny: 6h de gimnàs, 68 a peu, 133 sobre la bici i 32 a l’aigua. Tot i els números el meu punt fort és la natació i el dèbil la bici, a la cursa em mantinc. A veure demà com surt. Que no tingui cap problema mecànic a la bici penso.

Dissabte, ales 21h. Sopar fort, casi casi enbuxant-me la boca de patata pq tenia l’estomac tancat, ja des de les 8 del matí, però és un àpat important i haig de fer un esforç. A les 22.30 estic al llit, em poso musica suau, una til·la i a intentar dormir. Em sembla que serà difícil, a les 23h encara estic desperta i li demano a l’Oscar que em faci un massatge quan acabi de sopar. Arriba a les 23.30 i jo m’havia adormit però amb el sortoll em desperto: OH NO!!! Amb el que m’havia costat, m’enfado, estic dels nervis, em preocupo, només penso en negatiu i que em queden 4h per aixecar-me del llit.

Van passan els minuts, cada vegada estic pitjor, sóc insuportable, ho sé, però estic molt nerviosa i ja només em queden 3h per aixecar-me, no pot ser, haig de dormir, així que oblido la cursa i aconsegueixo tancar els ulls fins les 429, minut abans de que soni el despertador.

M’aixeco, ja som diumenge, a 2h del tret de sortida de l’ExtremeMan ’11, per di, per fi ha arribat el dia i d’aquí unes hores haurà passat tot, els nervis segur... M’aixeco com si hagués dormit 9h, estic més nerviosa del normal, evidentment segueixo sense gana, l’estomac està tancat però faig un esforç i menjo un platan amb 2 llesques de bimbo amb mermelada, i cap a salou vaig bebent gatorade.

A boxes, ho reviso tot, tot perfecte crec, penso que no em deixo res, vaig al wc per 3ª vegada, em poso vaselina i el neoprè. Provo la temperatura de l’aigua però no escalfo, ja tindré temps! Em col·loco a la linia de sortida i a esperar...

dilluns, 6 de juny del 2011

Crònica de l’Extrememan

Aviso que és llarga, casi com la cursa ;)
6:15h Com sempre nerviosa a la linea de sortida, aquesta vegada molt més que d’altres, com mai!, em despedeixo dels companys que conec i em col·loco per davant.
Segment de natació: 2 voltes, un total de 3’8km, el mar esta bastant calmat, només hi ha una mica d’oles cap al fons, i plagues de medusses en alguns metres.
6:30h del matí donen la sortida, sabia que no m’aniria malament el segment de natació. Començo a nedar ràpid per agafar el meu lloc, rebo algun cop i trago aigua pero em mantenc fins que trobo una bona posició, als 500m estem ja més col·locats i em relaxo una mica, queda molta cursa i s’han de reservar energies, nedo tranquil·lament, intentant no posar-me enmig de la gent, aixi que no agafo ningú a peus, em guio sola per les boies. Quan encaro cap a la costa em sembla veure medusses? A la segona volta, a 400m de sortir de l’aigua veig tota una plaga de medusses, jo anava davant, liderant el 2n grup de natació, darrere meu, entre altres hi havia l’Alexandra Louison (triatleta professional, de l’equip K-Swiss, la favorita de la prova) però no vull que em piquin aixi que baixo el ritme deixo passar a un noi i em col·loco darrere, entre ell i la A.Louison.
Surto de l’aigua en 55’, abans que cap altre noia, la comentarista es queda flipant, com tothom clar.. pensant d’on surt aquesta tia?, la més jove de la cursa i que només la coneixen 4 gats de Tarragona.... Doncs si, surto primera de l’aigua, gaudeixo dels meus 5’ de gloria, vaig primera al’Extrememan, sé que per poc temps.
T1: Agafo la bossa de ciclisme, em poso els mitjons, el dorsal, deixo dins el neoprè, em cordo el casc i salto sobre la bici, mentre faig els primers metres i em recupero de l’aigua em poso el rellotge i les sabates que estaven enganxades a la bici.
Segment de ciclisme. 1 circuit de 180km amb uns 3000m positius.
De moment fa fresqueta, són les 7:30 quan enfilem cap a la mussara, ens espera la primera pujada, de 960m de desnivell i 45km. Mentre pujo el primer port em passen poc a poc els companys del runners i veig el josep ma i el sadur, fan un video-reportatge durant la bici. Ja a la Mussara m’han passat 3 noies.
La part del ciclisme sense paraules! Sé que és el meu punt dèbil i també el més llarg. Menys mal que no havia fet el circuit sencer, sinó no em fico en el percal, molt molt dur, a més a més, porto sobre la bici una butxaqueta per les barretes lligada en velcro però es va torçant cap a un lateral i al pedalar em roça la cuixa, sense adonar-men vario l’angle de pedalada, suposo que per aquesta causa (i pel fet d’haver abandonat els 15 dies que em vaig passar malalta) al km 90 estava cansada de quadriceps, però al 100 em feia molt de mal el genoll dret, el tendó del quadríceps i tensor de la fascia cada vegada estava més inflat, hi havia moments insuportables i només feia força amb la cama esquerra per avançar, clar que se’m comença a carregar molt quan porto pocs km i segueixo patint de dolor, aguanto a estones millor que altres, no vull pensar en si podre correr o no després només penso en acabar i no punxar cap roda. He baixat el ritme i em passen 3 noies més. Vaig 7a.
Penso en arribar a falset, ja haurà passat el pitjor tram, les pujades mortals i només em quedaran 2h i un port de muntanya “suau”. Arribo morta a falset, buida de reserves, alli hi ha gent animant, em trobo al kiko i a l’avituallament m’esperen l’Oscar, Rios i Helena. Carrego aigua i menjar i segueixo, ja em queda menys. Colldejou se’m fa més dur que mai, es noten els km, sort que fa bona temperatura i veig la furgo del Victor, ha d’estar aprop, em fa un reportatge fotogràfic i em dona anims per acabar (la bici...).
Em costa 7h36’ sobre la bici, 1h menys del previst. Crec que menjo bastant, en total 5 barretes, 3 gels, 3 bidons de gatorade i 2 d’aigua, però al arribar a la transició veig que no ha estat suficient.
T2: Deixo la bici, el casc, em giro el dorsal i em poso un buf i les sabates, sorprenentment els tendons del genoll no em fan mal, només els isquios molt carregats i cansament en general.
Segment de cursa a peu. 42’2km per salou, amb lleugera pujada i baixada pel carril bici.
Començo a correr, a bon ritme (5:30/km) però estic molt marejada, em dona sensació de que haig de caure, vec a l’avitullament i em menjo 2 xuxes, sem passa el mareig però tinc problemes, no m’hi veig, no m’havia passat mai i vaig pensant: son les ulleres noves? La llum del migdia? No, crec que és el cansament, això ho he llegit jo al llibre del Karnazes (Ultramaratonman) producte del cansament, espero que em recuperi, em queda una marató! Al km 6 o 7 estic millor, bones sensacions, però ja veig a gent caminant i amb cara de morts vivents, penso: ja m’arribarà! Aguanto decentment fins els 25 km alli no puc més ja, sé que hi ha molts amics i familia animant-me durant tot el recorregut, he lluitat 6 mesos per aconseguir acabar aquest repte, no puc parar, només afluixo el ritme als avituallaments per veure, sempre el mateix: 1 got de gatorade + 1 d’aigua, cada 2,5km (que en semblaven 10!), a partir del 30 camino als avituallaments, com em recomana el Juanan, per no llançar tant de liquid a terra pero segueixo al trote, a 7 o 8’/km, sé que acabo, sé que baixo de les 15h que teia previstes, però estic al limit de poder baixar de les 13h, crec que no podré, no em respon res. A la ultima volta, em passa una noia, vaig 8ª, em queden 10k i 50’ si vull baixar de les 13h sé que és impossibla però l’objectiu és acabar.
Sort que m’acompanyen corrent al meu costat, ningu sap lo feta a pols que estic, però aguanto de cap, psicologicament estic forta i molt contenta del que estic fent. Als 6 km s’afegeix a ferme companyia el Joan Carles, em dona molts anims. Al gir de la ultima volta tinc l’estomac desfet, necessito parar, sort que m’aguanten pk els genolls no em responen i no em puc ajupir sola, fai les necessitats i les cames no em responen però el cap segueix en peu, només penso en arribar, amb companyia,augmento el ritme, anem a 5:30, ens queden 3km, ultim patir, només 15’ i hem arribat, hauré fet realitat el meu somni, l’objectiu de la temporada 2011. Aguanto fort fins a meta.
Arribo amb 13h.11’, em planto sota el crono molt emocionada, amb ganes de plorar i abraçar tothom però sense forces per fer-ho, Abraço al Juanan, al Joan Carles, als meus pares que m’han donat molt suport, saludo als amics que m’han vingut a veure des de la meta.
L’objectiu era acabar i ho he aconseguit!! Encara no m’ho crec, ara sé que sóc capaç d’aconseguir tot el que em proposi.
De moment no vull pensar en cap altre cursa, no em puc ni moure, penso que és pitjor els dos dies que m’esperen post-cursa que el ironman en si.

Haig d’agraïr a tots els que m’han donat suport els dies previs, i durant la cursa, que han estat molts (Pares, Amics, Runners,... com el Juanan, Joan C., Tito, Josep M, Mireia, Lluis C, kufuuza, etc; del C.T.Monterols com el Ramon; de la Pobla com el Xavi, Javi, Isra, Rosa, Josep, Javi; Victor E, Laura, Jordi S.; del Decatlon: Joseu, Jessica, Vives, Noe, Sadur, Maria; Albert R, Edu V, Ingrid A, Raquel C, etc etc, segur que em deixo algú i que em perdoni pq hi havia moments en blanc a la meva ment! A part, agrair als tots que m'han ajudat aportant economicament o materialment, com Runnersworld Tarragona, Hoko, Cim d'Àligues.