Crònica de l’Extrememan

Aviso que és llarga, casi com la cursa ;)

6:15h Com sempre nerviosa a la linea de sortida, aquesta vegada molt més que d’altres, com mai!, em despedeixo dels companys que conec i em col·loco per davant.

Segment de natació: 2 voltes, un total de 3’8km, el mar esta bastant calmat, només hi ha una mica d’oles cap al fons, i plagues de medusses en alguns metres.

6:30h del matí donen la sortida, sabia que no m’aniria malament el segment de natació. Començo a nedar ràpid per agafar el meu lloc, rebo algun cop i trago aigua pero em mantenc fins que trobo una bona posició, als 500m estem ja més col·locats i em relaxo una mica, queda molta cursa i s’han de reservar energies, nedo tranquil·lament, intentant no posar-me enmig de la gent, aixi que no agafo ningú a peus, em guio sola per les boies. Quan encaro cap a la costa em sembla veure medusses? A la segona volta, a 400m de sortir de l’aigua veig tota una plaga de medusses, jo anava davant, liderant el 2n grup de natació, darrere meu, entre altres hi havia l’Alexandra Louison (triatleta professional, de l’equip K-Swiss, la favorita de la prova) però no vull que em piquin aixi que baixo el ritme deixo passar a un noi i em col·loco darrere, entre ell i la A.Louison.

Surto de l’aigua en 55’, abans que cap altre noia, la comentarista es queda flipant, com tothom clar.. pensant d’on surt aquesta tia?, la més jove de la cursa i que només la coneixen 4 gats de Tarragona.... Doncs si, surto primera de l’aigua, gaudeixo dels meus 5’ de gloria, vaig primera al’Extrememan, sé que per poc temps.

T1: Agafo la bossa de ciclisme, em poso els mitjons, el dorsal, deixo dins el neoprè, em cordo el casc i salto sobre la bici, mentre faig els primers metres i em recupero de l’aigua em poso el rellotge i les sabates que estaven enganxades a la bici.

Segment de ciclisme. 1 circuit de 180km amb uns 3000m positius.

De moment fa fresqueta, són les 7:30 quan enfilem cap a la mussara, ens espera la primera pujada, de 960m de desnivell i 45km. Mentre pujo el primer port em passen poc a poc els companys del runners i veig el josep ma i el sadur, fan un video-reportatge durant la bici. Ja a la Mussara m’han passat 3 noies.

La part del ciclisme sense paraules! Sé que és el meu punt dèbil i també el més llarg. Menys mal que no havia fet el circuit sencer, sinó no em fico en el percal, molt molt dur, a més a més, porto sobre la bici una butxaqueta per les barretes lligada en velcro però es va torçant cap a un lateral i al pedalar em roça la cuixa, sense adonar-men vario l’angle de pedalada, suposo que per aquesta causa (i pel fet d’haver abandonat els 15 dies que em vaig passar malalta) al km 90 estava cansada de quadriceps, però al 100 em feia molt de mal el genoll dret, el tendó del quadríceps i tensor de la fascia cada vegada estava més inflat, hi havia moments insuportables i només feia força amb la cama esquerra per avançar, clar que se’m comença a carregar molt quan porto pocs km i segueixo patint de dolor, aguanto a estones millor que altres, no vull pensar en si podre correr o no després només penso en acabar i no punxar cap roda. He baixat el ritme i em passen 3 noies més. Vaig 7a.

Penso en arribar a falset, ja haurà passat el pitjor tram, les pujades mortals i només em quedaran 2h i un port de muntanya “suau”. Arribo morta a falset, buida de reserves, alli hi ha gent animant, em trobo al kiko i a l’avituallament m’esperen l’Oscar, Rios i Helena. Carrego aigua i menjar i segueixo, ja em queda menys. Colldejou se’m fa més dur que mai, es noten els km, sort que fa bona temperatura i veig la furgo del Victor, ha d’estar aprop, em fa un reportatge fotogràfic i em dona anims per acabar (la bici...).

Em costa 7h36’ sobre la bici, 1h menys del previst. Crec que menjo bastant, en total 5 barretes, 3 gels, 3 bidons de gatorade i 2 d’aigua, però al arribar a la transició veig que no ha estat suficient.

T2: Deixo la bici, el casc, em giro el dorsal i em poso un buf i les sabates, sorprenentment els tendons del genoll no em fan mal, només els isquios molt carregats i cansament en general.

Segment de cursa a peu. 42’2km per salou, amb lleugera pujada i baixada pel carril bici.

Començo a correr, a bon ritme (5:30/km) però estic molt marejada, em dona sensació de que haig de caure, vec a l’avitullament i em menjo 2 xuxes, sem passa el mareig però tinc problemes, no m’hi veig, no m’havia passat mai i vaig pensant: son les ulleres noves? La llum del migdia? No, crec que és el cansament, això ho he llegit jo al llibre del Karnazes (Ultramaratonman) producte del cansament, espero que em recuperi, em queda una marató! Al km 6 o 7 estic millor, bones sensacions, però ja veig a gent caminant i amb cara de morts vivents, penso: ja m’arribarà! Aguanto decentment fins els 25 km alli no puc més ja, sé que hi ha molts amics i familia animant-me durant tot el recorregut, he lluitat 6 mesos per aconseguir acabar aquest repte, no puc parar, només afluixo el ritme als avituallaments per veure, sempre el mateix: 1 got de gatorade + 1 d’aigua, cada 2,5km (que en semblaven 10!), a partir del 30 camino als avituallaments, com em recomana el Juanan, per no llançar tant de liquid a terra pero segueixo al trote, a 7 o 8’/km, sé que acabo, sé que baixo de les 15h que teia previstes, però estic al limit de poder baixar de les 13h, crec que no podré, no em respon res. A la ultima volta, em passa una noia, vaig 8ª, em queden 10k i 50’ si vull baixar de les 13h sé que és impossibla però l’objectiu és acabar.

Sort que m’acompanyen corrent al meu costat, ningu sap lo feta a pols que estic, però aguanto de cap, psicologicament estic forta i molt contenta del que estic fent. Als 6 km s’afegeix a ferme companyia el Joan Carles, em dona molts anims. Al gir de la ultima volta tinc l’estomac desfet, necessito parar, sort que m’aguanten pk els genolls no em responen i no em puc ajupir sola, fai les necessitats i les cames no em responen però el cap segueix en peu, només penso en arribar, amb companyia,augmento el ritme, anem a 5:30, ens queden 3km, ultim patir, només 15’ i hem arribat, hauré fet realitat el meu somni, l’objectiu de la temporada 2011. Aguanto fort fins a meta.

Arribo amb 13h.11’, em planto sota el crono molt emocionada, amb ganes de plorar i abraçar tothom però sense forces per fer-ho, Abraço al Juanan, al Joan Carles, als meus pares que m’han donat molt suport, saludo als amics que m’han vingut a veure des de la meta.

L’objectiu era acabar i ho he aconseguit!! Encara no m’ho crec, ara sé que sóc capaç d’aconseguir tot el que em proposi.

De moment no vull pensar en cap altre cursa, no em puc ni moure, penso que és pitjor els dos dies que m’esperen post-cursa que el ironman en si.

Haig d’agraïr a tots els que m’han donat suport els dies previs, i durant la cursa, que han estat molts (Pares, Amics, Runners,... com el Juanan, Joan C., Tito, Josep M, Mireia, Lluis C, kufuuza, etc; del C.T.Monterols com el Ramon; de la Pobla com el Xavi, Javi, Isra, Rosa, Josep, Javi; Victor E, Laura, Jordi S.; del Decatlon: Joseu, Jessica, Vives, Noe, Sadur, Maria; Albert R, Edu V, Ingrid A, Raquel C, etc etc, segur que em deixo algú i que em perdoni pq hi havia moments en blanc a la meva ment! A part, agrair als tots que m'han ajudat aportant economicament o materialment, com Runnersworld Tarragona, Hoko, Cim d'Àligues.