La prèvia de l’Extrememan

Tot va començar un dia de setembre al Decatlon, parlant amb companys de feina sobre la prova extrememan que es feia a salou al juny, em van dir que potser s’apuntarien i jo vaig pensar: estan bojos, no saben on es fiquen aquest 3* (Joan Vives, Josep Ma i Jordi), van estar inflantme el cap 2 o 3 setmanes fins que em van picar i em vai inscriure: casi 250€! Que no em passi res... vaig pensar, però vaig descobrir un nou repte per a la següent temporada, sense oblidar que havia d’aprofitar i competir a nivell nacional en distancies curtes ja que era el meu ultim any de sub23.

*Al final JV, JM i J no el van correr, però si animar...

Anaven passant els dies i jo no em centrava en entrenar per l’ironman, vaig prepararme pel triatlo d’hivern i vaig pensar ja començaré al gener. Al desembre agafo fascitis plantar fins ara, la mantenc latent però ja forma part de mi, un dolor suportable. Per que no vagi a més no entreno molt llarg la cursa a peu, tampoc agafo la bici pq no em motiva molt ni estic prou forta per anar amb ciclistes i triatletes de tarragona, aixi que l’abandono fins l’abril, que comença el bon temps. Corro la marato de Barcelona per provar l’asfalt de llarga distancia i se’m fa molt dur, millor no pensar si portes 180km de bici a les cames, tot i aixi faig més bon temps de l’esperat i tinc motivació per entrenar de cara l’ironman.

Començo a trobar ajudes per afrontar el triatló, com la botiga / club runnersworld tarragona, ajudes econòmiques de Ca la Tere i Cim d’Aligues, i tema de mono de competició amb hoko esport. D’aquesta manera també noto una obligació no només personal sinó per justificar el recolzament que rebia per part de tots.

Al maig m’inscric al doble olímpic de les terres de l’ebre (3 + 84 + 20 km) amb la intenció de fer un bon entreno, no anar al límit però provar com estic. Un cop dins la cursa, com sempre penso que quedaré la última, penso que hi ha bon nivell de noies i és el meu primer triatló de mitja distància. La sorpresa va ser lo còmode que em vaig trobar en els 3 segments i més al arribar 1ª dona a meta. Em va anar molt bé fe rel meu primer podi absolut en triatló mig per animar-me i confiar em mi mateixa de que podia acabar l’ironman dins dels temps de tall. Després de les terres de l’ebre ja entrenaments específics i al cap només tenia l’Extreme.

15 dies abans, surto en bici diumenge, amb la colla ciclista d’ulldecona a fer una ruta molt xula, 90km però em noto molt fluixa, amb conjuntivitis i els quadriceps no responen. Al arribar veg que estic malalta, passo una setmana sense fer res, el cap de setmana seguent (a 8 dies de l’EM) provo de sortir en bici i recaic, aixi que ja no ho provo de nou fins dijous, em fan analítiques, consulto a diferents metges i no em recomanen deixar l’antibiotic ni antiinflamatoris però em sento feble i ganes de dormir. Dijous no no puc anar a treballar, però vaig a fer uns metres a la piscina, no em noto perfecte però suficient per competir diumenge. Divendres m’aixeco amb agulletes de fer 2000m!! Vaig al metge per 3ª vegada, els resultats del ferro son bons i no ha sortit que tinc el virus de la mononuclosi, estic més tranquila. Avui haig de provar de correr i bici abans de diumenge, surto suau amb bones sensacions, una mica més cansada del normal però al 90% per diumenge.

Dissabte, dia 4, dia d’acreditacions, exposició de material i check in de boxes. Em passo el dia a l’estant del RunnersWorld, amb molt de gust, obro els ulls a les 9, no!! Em vull quedar dormint que demà no podré penso... però vaig cap a salou, obro la paradeta a les 10 i a les 20h s’acaba, parant a dinar i als briefings, se’m fa llarg i només penso en el dia següent. Veig les cares i el nerviosisme de la gent i s’encomana, encara em preocupo més per tot, només penso que aquests dies no he estat al 100%, que encara ting angines i perdo una mica la confiança, tot i així se que ho puc acabar, en millors o pitjors condicions però se que puc.

Segur que la majoria han entrenat més que jo, tot i així al final, han estat 240h d’entrenament específic per a l’Ironman, des del dia 7 de febrer fins el 5 de juny: 6h de gimnàs, 68 a peu, 133 sobre la bici i 32 a l’aigua. Tot i els números el meu punt fort és la natació i el dèbil la bici, a la cursa em mantinc. A veure demà com surt. Que no tingui cap problema mecànic a la bici penso.

Dissabte, ales 21h. Sopar fort, casi casi enbuxant-me la boca de patata pq tenia l’estomac tancat, ja des de les 8 del matí, però és un àpat important i haig de fer un esforç. A les 22.30 estic al llit, em poso musica suau, una til·la i a intentar dormir. Em sembla que serà difícil, a les 23h encara estic desperta i li demano a l’Oscar que em faci un massatge quan acabi de sopar. Arriba a les 23.30 i jo m’havia adormit però amb el sortoll em desperto: OH NO!!! Amb el que m’havia costat, m’enfado, estic dels nervis, em preocupo, només penso en negatiu i que em queden 4h per aixecar-me del llit.

Van passan els minuts, cada vegada estic pitjor, sóc insuportable, ho sé, però estic molt nerviosa i ja només em queden 3h per aixecar-me, no pot ser, haig de dormir, així que oblido la cursa i aconsegueixo tancar els ulls fins les 429, minut abans de que soni el despertador.

M’aixeco, ja som diumenge, a 2h del tret de sortida de l’ExtremeMan ’11, per di, per fi ha arribat el dia i d’aquí unes hores haurà passat tot, els nervis segur... M’aixeco com si hagués dormit 9h, estic més nerviosa del normal, evidentment segueixo sense gana, l’estomac està tancat però faig un esforç i menjo un platan amb 2 llesques de bimbo amb mermelada, i cap a salou vaig bebent gatorade.

A boxes, ho reviso tot, tot perfecte crec, penso que no em deixo res, vaig al wc per 3ª vegada, em poso vaselina i el neoprè. Provo la temperatura de l’aigua però no escalfo, ja tindré temps! Em col·loco a la linia de sortida i a esperar...